imaginari col·lectiu de l'art

cada alumne que l'estudia.
cada mestre que l'ensenya.
cada ciutadà que el finança.
cada infant que el desconeix.
cada vell d'excursió que el visita.
cada presuntuós que l'ignora.
cada jove que el descobreix.
cada adult que l'oblida.
cada artista que s'hi inspira.
cada expert que l'analitza.
cada llibre que el cita.
cada company que el còpia.
cada museu que l'exposa.
cada ajuntament que el recolza.
cada temps que el degrada.
cada càmera que el retrata.
cada record.
cada record.
cada record.
cada mitjà que el reprodueix.
cada crítica
.
.

cadascun d'ells, un significat. L'imaginari col·lectiu de l'art.

Que significa una obra d'art?

el significat d'una obra el construeix, per tant, i després de tot el que s'ha dit, el context.

NO és l'artista qui el construeix.

Pot intentar-ho...

És el seu context (històric, econòmic i social fonamentalment) qui ho fa per ell.

L'ARTISTA ÉS L'INSTRUMENT DE LA SEVA ÈPOCA.

Un braç executor.

algunes obres perden el significat abans de ser acabades, per correspondre a una realitat canviant i veloç. Altres significats continuen vigents amb l'obra durant segles.

En tot cas, després del context, també dota de significat el públic de l'artista. Cadascú de nosaltres, quan observem l'obra, donem significat a l'obra.


NO és tant l'artista, sinó més bé qui mira i els ulls amb que mira qui dona significat a l'obra.

El bon artista

Un/a bon/a artista és descobert primer que a la capital, al seu barri. Per la veÏna del tercer i per la seva pròpia avia.

Un/a bon/a artista fa art amb allò quotidià. És, per tant, una persona pràctica.

Un/a bon/a artista reconstrueix sobre les runes: Ningú comença, avuí dia, lluites noves. Caminem a muscles de gegants i l'artista no pot fer altre que continuar la lluita.

Un/a bon/a artista deixa de ser-ho quan mor. El mateix li passa a un bon fuster, un bon ferrer i un bon peó. Les obres de tots ells romanen, ells no. Un/a bon/a artista no permet que s'especule amb el seu art.

Un/a bon/a artista arriba a l'ànima de la gent. Perquè vol canviar-la, millorar-la, tocar-la i deixar-la tocada.

Un/a bon/a artista no tria espai per a exposar l'obra. Accepta tots els que li ho demanen. (o creus que algú no és digne de tú?)

Un/a bon/a artista estima i observa. Molt.

liberando los libros!

el museu miner de escucha

Trenquem les vitrines dels museus

Els museus són espais educatius, irrefutablement. Deia Freire que educar és estar amb el món. No podem/volem educar en un museu a esquenes d'aquest. Els museus, i més a nivell local són o han de ser espais en els que es parle del món també, a través de l'art, de la història local, de la cultura i el folklore com a conceptes en moviment, canviants i moderns. I ho fa en xarxa, no aïlladament. Avui dia, la ciutat és educadora. Els docents dels nostres joves, per posar un exemple tenen molt a dir al respecte de com plenar un museu. Els projectes que es treballen a l'aula queden amb les puntes deslligades i el museu local ha de tindre tal flexibilitat que permeta incloure la elongació d'aquests continguts que a l'aula es fan impossibles per recursos i/o temps. Al primer text es refereixen a això, però a escala d'estat, com a Plan Nacional de Estudios i emmarquen el terme DAPOS per a concretar la interacció entre museu i escola. No hi ha res més poderós que un equip d'agents educadors coordinat. Però això escasseja. Un cop més, Bauman s'imposa.

Els museus locals no només han d'oferir coses a veure i aprendre. Han de convertir-se en el paradigma de la cultura del poble. I no hi ha moltes maneres. En un moment de tanta generalització, no està de més concretar que un museu local, o ecomuseu, per exemple, no funcionarà mai si no és dissenyat, conduït i avaluat/millorat per la major part si no tota, la ciutadania possible. Ja no és suficient amb les associacions. Els pobles tenen estudiants, jubilats, persones amb coneixements i records orals i escrits importants que es perden per no pertànyer a les classes reconegudes als municipis, aquelles famílies distingides que eclipsen a tota la resta (gran percentatge del total) de records comunitaris dignes i de valor en augment amb l'oblit.

El futur dels museus a nivell local és, com a mínim, incert. I ho argumentaré des de 3 punts de vista.

El primer és la crisi econòmica. Aquesta no és una crisi que afecte de manera igualitària a tots els departaments municipals. Tot el contrari, i pels orígens neoliberals i especulatius d'aquesta crisi (que ara no cal desenvolupar), les àrees en que més s'aprofita per reduir despesa són entre d'altres, cultura. I amb ella, cauen les inversions de futur de museus. Dit en frases d'algú del carrer, no estem per a museus. Dit amb seny, ara és, més que mai, quanta més inversió en cultura necessitem. Però això és una altra qüestió.

El segon és que ja fem tard. Els serveis més bàsics culturalment parlant dels municipis, fa anys que no reben, al País Valencià en especial, les inversions adeqüades per a sostenir-los dignament, i menys per a millorar-los. En la mateixa direcció, la creació de nous espais, com els ecomuseus o els museus locals, serà pràctiment impossible en molts municipis la pròxima dècada. Bàsicament, pel dèficit històric.

El tercer és la manca de referents. La nostra comunitat viu aïllada, malgrat els grans intents de comunicació amb Madrid amb el famós AVE, de realitats pròximes culturalment. L'esquena a Catalunya d'anys ençà ens distancia molt de l'únic veí pròxim que s'assembla en tipologia i devenir folclòric, i per tant, mirall on veure'ns reflectits. Tothom necessita referents, i germans grans per posar en marxa projectes d'envergadura, i ací, més enllà de fets puntuals, ens costarà molt construir contra corrent i d'esquenes a aquests referents.

Però aquestes 3 qüestions no han de desviar l'atenció del que realment importa. Perquè finalment, si es salvaren, i es promoguera la cultura de museu local amb recursos adequats, hi hauria altres reptes que assolir, aquest cop no tant exògens.

Amb tot això, és indiscutible que el futur dels museus als municipis ha d'enfrontar-se a alguns handicaps de model o sistèmics, que no tinguts en compte, farien caure aquests museus en la inèrcia d'un model de museu que a les dues lectures bategen, suaument, de caduc. Aquests reptes són, fonamentalment vuit:

• Eliminar les barreres que separen a la ciutadania dels museus. Trencar tots aquells models de gestió obsolets jeràrquics, i que no tenen en compte a ningú més que als tècnics. Els grups de discussió i/o d'assessors són un bon suggeriment, per a començar.
• Optimitzar els recursos. Apostar més pel capital humà i menys per la disponibilitat de diners efectius per a plenar calendari. La figura del programador cultural és important, però la del dinamitzador cultural ho és molt més, en termes de 4 a 1, diria jo, si em tocara mullar-me. La cultura d'un poble està a la seva gent, i això no necessàriament s'extrau, cataloga, documenta i comparteix amb diners. Un equip gran i diversificat de treballadors fa de qualsevol museu local una joia digna de llibre. La figura del dinamitzador, ha d'aproximar-se per altra banda, a la del dinamitzador-actor que narra històries (Carme Prats).
• Tractar la cultura i el coneixement com una cosa pròxima, palpable, que sobrepassa les vitrines i el més important, que canvia contínuament. Cal establir a l'imaginari col·lectiu la idea que el que dignifica al poble és l'assumpció constant de noves tradicions, folklores i motius simbòlics, i no l'aferrar-se a les de sempre, caduques i buides de contingut.
• L'ús de noves tecnologies no és tindre una web. La web 2.0 permet interacció amb el públic. Cal explotar al màxim aquesta via de participació, per l'ampliació d'horari que suposa. Cal estar contínuament al dia en això.
• Una programació tallerística atractiva i enllaçada amb les escoles, decidida en comissions pedagògiques locals.
• Donar protagonisme a la família en les programacions.
• Incloure, estratègicament, un expert/a en màrqueting i publicitat pública. Els serveis públics que han d'arribar a la gent tenen grans deficiències en el que a estratègies de difusió es tracta. Fer màrqueting no és fer cartells publicitaris. Necessitem les estratègies de les multinacionals, reconvertides al llenguatge del poble.
• Localitzar els objectes singulars, i aconseguir-los. A través de l'objecte la gent veu coses. Un museu local pot contar moltes històries a través d'objectes locals.

Trenquem les vitrines. Botem-nos les normes per un moment i trenquem les vitrines, com els xiquets. Els museus no són ja, com es parla als documents de referència, simples escaparates de curiositats i grans obres. En eixe sentit, trenquem tot el vidre que protegeix i fa estàtic el coneixement que mostrem. Molt del coneixement no pot posar-se a la vista en una vitrina, perquè va més enllà, no hi cap, literalment i metafòricament. Els museus locals han de ser un espai per a l'avia d'eixa jove que conta la història que només ella recorda, aquell llibre que un veí començà a escriure i mai acabà, els nous creadors al poble, que encara no s'han fet famosos, però són creadors. Tot això que no cap a les vitrines.

autonomia

I si la qüestió és que és difícil establir la línia entre si fa conservació patrimonial Port Aventura, igual com ho fa el museu del Louvre (amb totes les carències d'enfocament que l'autor li troba), jo crec que mai sabrem fer les coses bé. En alguns casos és necessari ser integrista, tindre les coses clares. I sincerament, per a mi, Port Aventura, no fa res de res de promoció cultural. És com dir que per menjant-te un gelat estàs aprenent física de fluïts (disculpes per l'exemple improvisat). Què accidentalment, o estèticament, s'usen figures històriques, d'altra banda altament clitxades, no suposa un aprenentatge integral respecte al patrimoni.

Altra cosa és que el món en que vivim impossibilita la gestió i revitalització del patrimoni amb una visió excloent del món econòmic i del sistema del capital. Envers això, té raó: cal flexibilitzar conceptes, idees, transformacions.

Els canvis de visió són sempre positius. Per altra banda, la inclusió de la societat civil en la reconversió del patrimoni present i futur, sempre serà un punt fort per a que les coses funcionen.

Per altra banda, és interessant la visió del patrimoni futur, doncs obre ventalls de transformació en la cultura de les costums, però també ho fa en un aspecte més important encara, en la visió ideològica de les tradicions. Hi ha molts exemples de festes, la majoria, que tenen un origen pagà, i tenen tot el sentit que tenen precisament en la fidelitat a aquestos orígens. Però des de les visions estatalitzadores de Bismark (aquest que plantejà que per tindre el poder com a estat sobre la forta organització sindical obrera a Europa calia usurpar-li el poder sobre la gestió del sistema sanitari i de protecció social de pensions que havien creat) sembla que res no tinga sentit o assolisca el seu clímax, si abans no és estatalitzat a mode de senyal dignificadora.

Estos dies, els joves de Benicàssim, associats en dos col·lectius han celebrat la festa dels fanals, amb la intenció de, mentre els nadals engalanen el carrer del poble, reivindicar la contaminació lumínica sota el lema “volem veure les estreles”. La festa culmina dijous amb una xocolatada i concert a una plaça del poble. Jo m'esforçaria per que açò formara part de la cultura popular. Aquesta és la visió pagana, sempre contestatària, que dona sentit des de sempre a les festes. Celebrar coses amb un sentit, amb visió de canvi. No perquè si. No folklore de morts vivents, sinó cultura viva i canviant.

L'objectiu de les noves tradicions i costums que les animadors socioculturals em de fomentar han d'anar en la direcció de fer que es sostinguen per si mateixes, donant-los autonomia.