Sobre el municipi cultural: visions

La visió del Benicàssim cultural, el poble amb qui mantinc més estreta relació i conec la realitat cultural millor, és determinada i poc àmplia. La conservació del patrimoni no és molt adequada. "El castell de Montornés caurà en dos anys" (afirmació extreta d'un estudi d'alumnes de l'IES de Benicàssim 2009, dipositat a Conselleria); la plaça de la Constitució (just front al teatre municipal) manté segons testimonis orals de treballs d'assignatures dels mateixos alumnes vestigis, records a la consciència col·lectiva de l'antiga defensa front a bombardejos subterrània; la Casa Abadia és recordada per ser la seu del govern republicà que repartia menjar a les famílies desafavorides. El desconeixement de la població general d'aquests tres exemples té una explicació.

La visió del Benicàssim turístic promoguda a l'exterior amb grans inversions (400.000 euros oficialment el 2009) no és en sí negativa. Son negatius els dos items que paguem per a que s'associe al nostre poble: SOL i PLATJA. No existeix un plà estratègic de cultura, no pels tècnics, sinó per la impossiblitat de finançar-lo (només amb poc més de 200.000 euros, la meitat del que costa l'anterior). Això sí, culturalment hi ha moltes coses fetes, tot i que inconnexes.

Aquest "pensar abans en els de fora que en els de casa" ha convertit també durant dècades a la població de Benicàssim, en poc interessada en el consum de la cultura. Quasi la majoria dels consumidors de serveis públics culturals son d'altres municipis o ciutadans de Benicàssim que no s'han fidelitzat per la intermitència dels serveis. I la promoció turística d'un Benicàssim poc cultural no ajuda.

Això si, alhora de dissenyar i finançar aquest Pla Estratègic de Cultura no tindria trellat fer-lo a banda d'aquest Plà de Turisme. De la mateixa manera, BENICÀSSIM CIUTAT EDUCADORA que s'inicia ara al consistori, no tindrà futur si no s'integra en aquesta promoció de la visió exterior de Benicàssim de sol i platja.

Els retalls de pressupost que ha rebut cultura no permeten tantes obres teatrals com abans. Tot i això encara és possible dur obres de nivell internacional com LE BOUSTROPHEDON, que tingué una assistència de menys de 90 persones. En contraposició, la programació coordinada a nivell provincial del RECLAM 2010, a l'actuació de clausura, La Carta de Paolo Nani, tingué aforament complet. Això demostra que la difusió coordinada optimitza recursos, i afavoreix segons les xifres que els joves dle poble desplaçats a la universitat de la capital tornen a consumir cultura al seu poble a través de difusions rebudes curiosament fora. La programació del teatre té una qualitat excepcional en quant a versions de pel·lícules en versió original. Manca, no obstant, que la subtitolació siga prioritàriament en valencià i no en castellà, com ara.

El recolzament a a creadors semiprofessionals és escàs (Raúl Ariza, escriptor jove, Rebollida, escultor) i es limita a que aquests autors disposen els seus contactes a l'ajuntament per a poder presentar les obres al poble. Però el recolzament i el disseny previ de tot açò és impossible per manca de finançament i descoordinacions del departament de cultura.

L'IES del poble té una programació anual molt potent a la que acudeixen escriptors de gran calat nacional. La disposició de la direcció del centre a obrir-les al públic, xoca amb la manca de disponibilitat d'un espai polifuncional al poble que acolleixi a la població que no és estudiant.

La visió dels mitjans de comunicació, m'agrada tot i que la trobe complicada. Partim de realitats culturals que ja estan organitzades abans del disseny del pla municipal, i en molts casos, amb situacions viciades difícils de trencar. La Televisió de Benicàssim, per exemple és d'iniciativa privada i la seva capacitat de promoció cultural, deixa molt que dessitjar. Més enllà de la retransmissió dels llargs plenaris municipals. Per altra banda, l'intent de controlar un mitjà de ràdio creat per joves per part d'un govern de fa 6 anys, ha fet que la ràdio jove de la Casa de Joventut no puga tindre emisió en FM per por al control polític i la manca de recolzament per aconseguir la llicència de freqüència. En tercer lloc, el control dels mitjans de comunicació locals pel departament de cultura a Benicàssim seria molt necessari. El CRÒNICA DE BENICÀSSIM és ara mateix un pamflet polític que només fa notes de premsa d'autobombo. El seu control pel gabinet de premsa fa que sigui així. Defense doncs, aquesta posició.

La construcció de noves costums no està fent-se en absolut, ni conscient ni insconscient. Però es sosté, en canvi, tradicions com la COQUETA, amb diners públics, quan fa anys que sabem tots que només és un mecanisme d'èlit de families locals que no interessa a ningú.

Per últim, i per rematar al voltant de la visió lúdica de la cultura que planteja l'autor, diré que mai he sigut partidari de les cultures de masses i que aquesta visió lúdica en molts casos desvirtua totalment l'origen del consum cultural. La programació d'òpera a Benicàssim té uns preus inaccessibles, però l'enfocament d'aquesta activitat mai interessarà a la població si no és obert i específic per a xiquets, i tots els públics. Els recitals poètics continuaran sent el que són, i l'enfocament lúdic ajuda a augmentar l'ús i disfrute de més gent, però no ha d'interferir mai en la indisiosincràsia del procés de creació i consum cultural.