Assaig sobre la política cultural

El concepte de Política Cultural ha de ser ben conegut i manejat pel món de l'animació sociocultural. Evidentment no és des de l'asc d'on es construeixen les grans polítiques culturals. L'animació sociocultural es fonamenta més bé en tres pilars bàsics: l'educació al temps lliure, la creació cultural i la participació social i ciutadana. És per tant eixa vesant de creació de cultura des de les bases socials (no entesa només com al consum de grans events sinó com a la construcció d'una cultura pròpia a través del treball en grups per interessos afins) lligada a la intenció de “canviar les coses” des de la participació social, la que relaciona alguns punts clau d'aquest text amb l'asc per a la que ens preparem. Una de les coses principals que li trobe al text és que només parla de cultura entesa com a “la gran cultura”: obres d'art, cinema, industries de producció. Trobe que ocultament i cap al final també inclou la manera en que s'entén la cultura des de la visió de l'asc: eixa cultura que pot crear-se des de baix, en cada poble, en cada barri, amb un grup de joves o d'adults, o d'infants, a un esplai o a un centre cívic, quan els majors del centre fan una obra de teatre, o quan els joves de la Casa de Joventut del barri organitzen un sopar solidari amb concerts, i toquen ells mateixos. Aquesta és la cultura que democratitza la base social, fa més lliure a la gent i la fa pensar, a més de dotar-la de capacitat per organitzar-se. Però ja dic que al final del text, trobe que s'engloba, almenys de manera tàcita.



Tot i que l'autor a grans trets té una visió crítica de com fan cultura (o millor, com destrueixen cultura) els sectors liberals de l'stablishment, trobe que, al final, la seva visió de política cultural és reduccionista. Açò pot deure's a que les polítiques culturals són un fet relativament novedós a Europa; i Espanya, especialment, es veié afectada negativament per la parada hivernal de la dictadura, en que les polítiques culturals foren les d'un règim totalitari, que impulsava la propaganda i el no pensament. Matissaria el concepte de política cultural de l'autor, no per erroni, sinó per incomplet, i diria que no m'agrada la visió de fer des de l'Estat una Política Cultural de les grans opcions i finalitats culturals, per a mi no respecta el principi de no centralisme, i fins i tot pot acabar sent elitista. Crec que les Polítiques Culturals també han d'anar encaminades cap a les visions de l'animació sociocultural (treball de la creació cultural directament amb les bases socials) i no només amb el món del “consum de cultura” (ves a una fira, escolta un concert, visita un museu, ves al teatre,...).

Per exemple, des de la visió de l'animació sociocultural, un programa cultural nocturn s'entén millor de la següent manera: l'organitzaria un equip d'animadors juvenils, un o dos, junt a un grup de joves del municipi preparats per a liderar grups petits. Calendaritzaria les activitats proposades per l'equip de monitors amb ells. Aquests monitors, si es remuneren, tindríem una doble acció si el projecte consolida, en allò referent a ocupació juvenil. Però una de les idees principals seria que qui organitzara aquest programa cultural nocturn no foren només joves solts, sinó gent, jove o no, que represente col·lectius i associacions locals. Els diners que cobraren tindrien la doble opció doncs de cobrir culturalment unes nits de l'hivern, i de finançar l'acció cultural d'uns grups de gent que repercutirien en el poble. Això és rentabilitat. I això les grans Polítiques Culturals, en molts casos ho silencien, i en molts altres no només no ho afavoreixen, sinó que més bé ho impossibiliten.

Les posicions neoliberals són fermes en una qüestió, la fi de la història (referència al final de les ideologies després de la II Guerra Mundial) que fotografia Fukuyama (1992) ha convertit en figures fràgils i de vidre totes aquelles intencions dels estats moderns per crear direcció a les polítiques culturals, per afavorir l'organització comunitària i creació d'identitats a través de la construcció o el consum de cultura per totes i tots. Mentre el pensament liberal no assumisca també els seus errors i avance en decidir que finalment, sí hi ha coses que un estat ha de dirigir, les nostres societats no escaparan a les bandades dels mercats, en allò cultural tampoc. Dic això agrament, doncs tinc assumidíssim que l'status quo difícilment deixe d'estar ocupat per liberals, atès que els principals partits polítics ho són. Almenys, doncs, que progressen els conservadors.

La posició més defensada per aquestos, que el mercat ho regula tot, ha sigut desmentida en cícliques ocasions de crisi els darrers quaranta anys des de que Reagan i Tatcher proclamaren el control estatal com el causant de tots els mals a la nostra societat. La mà invisible d'Adam Smith té tendinitis, està major, i ja no és capaç de reubicar a les oligarquies i els monopolis de forma justa per a la societat. La cultura no pot estar en mans malaltes, que no puguen assegurar el seu sosteniment i avanç per a fer d'aquesta societat un lloc més lliure, igualitari i ple d'oportunitats per a tothom.