Trenquem les vitrines dels museus

Els museus són espais educatius, irrefutablement. Deia Freire que educar és estar amb el món. No podem/volem educar en un museu a esquenes d'aquest. Els museus, i més a nivell local són o han de ser espais en els que es parle del món també, a través de l'art, de la història local, de la cultura i el folklore com a conceptes en moviment, canviants i moderns. I ho fa en xarxa, no aïlladament. Avui dia, la ciutat és educadora. Els docents dels nostres joves, per posar un exemple tenen molt a dir al respecte de com plenar un museu. Els projectes que es treballen a l'aula queden amb les puntes deslligades i el museu local ha de tindre tal flexibilitat que permeta incloure la elongació d'aquests continguts que a l'aula es fan impossibles per recursos i/o temps. Al primer text es refereixen a això, però a escala d'estat, com a Plan Nacional de Estudios i emmarquen el terme DAPOS per a concretar la interacció entre museu i escola. No hi ha res més poderós que un equip d'agents educadors coordinat. Però això escasseja. Un cop més, Bauman s'imposa.

Els museus locals no només han d'oferir coses a veure i aprendre. Han de convertir-se en el paradigma de la cultura del poble. I no hi ha moltes maneres. En un moment de tanta generalització, no està de més concretar que un museu local, o ecomuseu, per exemple, no funcionarà mai si no és dissenyat, conduït i avaluat/millorat per la major part si no tota, la ciutadania possible. Ja no és suficient amb les associacions. Els pobles tenen estudiants, jubilats, persones amb coneixements i records orals i escrits importants que es perden per no pertànyer a les classes reconegudes als municipis, aquelles famílies distingides que eclipsen a tota la resta (gran percentatge del total) de records comunitaris dignes i de valor en augment amb l'oblit.

El futur dels museus a nivell local és, com a mínim, incert. I ho argumentaré des de 3 punts de vista.

El primer és la crisi econòmica. Aquesta no és una crisi que afecte de manera igualitària a tots els departaments municipals. Tot el contrari, i pels orígens neoliberals i especulatius d'aquesta crisi (que ara no cal desenvolupar), les àrees en que més s'aprofita per reduir despesa són entre d'altres, cultura. I amb ella, cauen les inversions de futur de museus. Dit en frases d'algú del carrer, no estem per a museus. Dit amb seny, ara és, més que mai, quanta més inversió en cultura necessitem. Però això és una altra qüestió.

El segon és que ja fem tard. Els serveis més bàsics culturalment parlant dels municipis, fa anys que no reben, al País Valencià en especial, les inversions adeqüades per a sostenir-los dignament, i menys per a millorar-los. En la mateixa direcció, la creació de nous espais, com els ecomuseus o els museus locals, serà pràctiment impossible en molts municipis la pròxima dècada. Bàsicament, pel dèficit històric.

El tercer és la manca de referents. La nostra comunitat viu aïllada, malgrat els grans intents de comunicació amb Madrid amb el famós AVE, de realitats pròximes culturalment. L'esquena a Catalunya d'anys ençà ens distancia molt de l'únic veí pròxim que s'assembla en tipologia i devenir folclòric, i per tant, mirall on veure'ns reflectits. Tothom necessita referents, i germans grans per posar en marxa projectes d'envergadura, i ací, més enllà de fets puntuals, ens costarà molt construir contra corrent i d'esquenes a aquests referents.

Però aquestes 3 qüestions no han de desviar l'atenció del que realment importa. Perquè finalment, si es salvaren, i es promoguera la cultura de museu local amb recursos adequats, hi hauria altres reptes que assolir, aquest cop no tant exògens.

Amb tot això, és indiscutible que el futur dels museus als municipis ha d'enfrontar-se a alguns handicaps de model o sistèmics, que no tinguts en compte, farien caure aquests museus en la inèrcia d'un model de museu que a les dues lectures bategen, suaument, de caduc. Aquests reptes són, fonamentalment vuit:

• Eliminar les barreres que separen a la ciutadania dels museus. Trencar tots aquells models de gestió obsolets jeràrquics, i que no tenen en compte a ningú més que als tècnics. Els grups de discussió i/o d'assessors són un bon suggeriment, per a començar.
• Optimitzar els recursos. Apostar més pel capital humà i menys per la disponibilitat de diners efectius per a plenar calendari. La figura del programador cultural és important, però la del dinamitzador cultural ho és molt més, en termes de 4 a 1, diria jo, si em tocara mullar-me. La cultura d'un poble està a la seva gent, i això no necessàriament s'extrau, cataloga, documenta i comparteix amb diners. Un equip gran i diversificat de treballadors fa de qualsevol museu local una joia digna de llibre. La figura del dinamitzador, ha d'aproximar-se per altra banda, a la del dinamitzador-actor que narra històries (Carme Prats).
• Tractar la cultura i el coneixement com una cosa pròxima, palpable, que sobrepassa les vitrines i el més important, que canvia contínuament. Cal establir a l'imaginari col·lectiu la idea que el que dignifica al poble és l'assumpció constant de noves tradicions, folklores i motius simbòlics, i no l'aferrar-se a les de sempre, caduques i buides de contingut.
• L'ús de noves tecnologies no és tindre una web. La web 2.0 permet interacció amb el públic. Cal explotar al màxim aquesta via de participació, per l'ampliació d'horari que suposa. Cal estar contínuament al dia en això.
• Una programació tallerística atractiva i enllaçada amb les escoles, decidida en comissions pedagògiques locals.
• Donar protagonisme a la família en les programacions.
• Incloure, estratègicament, un expert/a en màrqueting i publicitat pública. Els serveis públics que han d'arribar a la gent tenen grans deficiències en el que a estratègies de difusió es tracta. Fer màrqueting no és fer cartells publicitaris. Necessitem les estratègies de les multinacionals, reconvertides al llenguatge del poble.
• Localitzar els objectes singulars, i aconseguir-los. A través de l'objecte la gent veu coses. Un museu local pot contar moltes històries a través d'objectes locals.

Trenquem les vitrines. Botem-nos les normes per un moment i trenquem les vitrines, com els xiquets. Els museus no són ja, com es parla als documents de referència, simples escaparates de curiositats i grans obres. En eixe sentit, trenquem tot el vidre que protegeix i fa estàtic el coneixement que mostrem. Molt del coneixement no pot posar-se a la vista en una vitrina, perquè va més enllà, no hi cap, literalment i metafòricament. Els museus locals han de ser un espai per a l'avia d'eixa jove que conta la història que només ella recorda, aquell llibre que un veí començà a escriure i mai acabà, els nous creadors al poble, que encara no s'han fet famosos, però són creadors. Tot això que no cap a les vitrines.