cada alumne que l'estudia.
cada mestre que l'ensenya.
cada ciutadà que el finança.
cada infant que el desconeix.
cada vell d'excursió que el visita.
cada presuntuós que l'ignora.
cada jove que el descobreix.
cada adult que l'oblida.
cada artista que s'hi inspira.
cada expert que l'analitza.
cada llibre que el cita.
cada company que el còpia.
cada museu que l'exposa.
cada ajuntament que el recolza.
cada temps que el degrada.
cada càmera que el retrata.
cada record.
cada record.
cada record.
cada mitjà que el reprodueix.
cada crítica
.
.
cadascun d'ells, un significat. L'imaginari col·lectiu de l'art.
simplement, un altre blog de cultura
divendres, 6 de maig del 2011
Que significa una obra d'art?
el significat d'una obra el construeix, per tant, i després de tot el que s'ha dit, el context.
NO és l'artista qui el construeix.
Pot intentar-ho...
És el seu context (històric, econòmic i social fonamentalment) qui ho fa per ell.
L'ARTISTA ÉS L'INSTRUMENT DE LA SEVA ÈPOCA.
Un braç executor.
algunes obres perden el significat abans de ser acabades, per correspondre a una realitat canviant i veloç. Altres significats continuen vigents amb l'obra durant segles.
En tot cas, després del context, també dota de significat el públic de l'artista. Cadascú de nosaltres, quan observem l'obra, donem significat a l'obra.
NO és tant l'artista, sinó més bé qui mira i els ulls amb que mira qui dona significat a l'obra.
NO és l'artista qui el construeix.
Pot intentar-ho...
És el seu context (històric, econòmic i social fonamentalment) qui ho fa per ell.
L'ARTISTA ÉS L'INSTRUMENT DE LA SEVA ÈPOCA.
Un braç executor.
algunes obres perden el significat abans de ser acabades, per correspondre a una realitat canviant i veloç. Altres significats continuen vigents amb l'obra durant segles.
En tot cas, després del context, també dota de significat el públic de l'artista. Cadascú de nosaltres, quan observem l'obra, donem significat a l'obra.
NO és tant l'artista, sinó més bé qui mira i els ulls amb que mira qui dona significat a l'obra.
El bon artista
Un/a bon/a artista és descobert primer que a la capital, al seu barri. Per la veÏna del tercer i per la seva pròpia avia.
Un/a bon/a artista fa art amb allò quotidià. És, per tant, una persona pràctica.
Un/a bon/a artista reconstrueix sobre les runes: Ningú comença, avuí dia, lluites noves. Caminem a muscles de gegants i l'artista no pot fer altre que continuar la lluita.
Un/a bon/a artista deixa de ser-ho quan mor. El mateix li passa a un bon fuster, un bon ferrer i un bon peó. Les obres de tots ells romanen, ells no. Un/a bon/a artista no permet que s'especule amb el seu art.
Un/a bon/a artista arriba a l'ànima de la gent. Perquè vol canviar-la, millorar-la, tocar-la i deixar-la tocada.
Un/a bon/a artista no tria espai per a exposar l'obra. Accepta tots els que li ho demanen. (o creus que algú no és digne de tú?)
Un/a bon/a artista estima i observa. Molt.
Un/a bon/a artista fa art amb allò quotidià. És, per tant, una persona pràctica.
Un/a bon/a artista reconstrueix sobre les runes: Ningú comença, avuí dia, lluites noves. Caminem a muscles de gegants i l'artista no pot fer altre que continuar la lluita.
Un/a bon/a artista deixa de ser-ho quan mor. El mateix li passa a un bon fuster, un bon ferrer i un bon peó. Les obres de tots ells romanen, ells no. Un/a bon/a artista no permet que s'especule amb el seu art.
Un/a bon/a artista arriba a l'ànima de la gent. Perquè vol canviar-la, millorar-la, tocar-la i deixar-la tocada.
Un/a bon/a artista no tria espai per a exposar l'obra. Accepta tots els que li ho demanen. (o creus que algú no és digne de tú?)
Un/a bon/a artista estima i observa. Molt.
Trenquem les vitrines dels museus
Els museus són espais educatius, irrefutablement. Deia Freire que educar és estar amb el món. No podem/volem educar en un museu a esquenes d'aquest. Els museus, i més a nivell local són o han de ser espais en els que es parle del món també, a través de l'art, de la història local, de la cultura i el folklore com a conceptes en moviment, canviants i moderns. I ho fa en xarxa, no aïlladament. Avui dia, la ciutat és educadora. Els docents dels nostres joves, per posar un exemple tenen molt a dir al respecte de com plenar un museu. Els projectes que es treballen a l'aula queden amb les puntes deslligades i el museu local ha de tindre tal flexibilitat que permeta incloure la elongació d'aquests continguts que a l'aula es fan impossibles per recursos i/o temps. Al primer text es refereixen a això, però a escala d'estat, com a Plan Nacional de Estudios i emmarquen el terme DAPOS per a concretar la interacció entre museu i escola. No hi ha res més poderós que un equip d'agents educadors coordinat. Però això escasseja. Un cop més, Bauman s'imposa.
Els museus locals no només han d'oferir coses a veure i aprendre. Han de convertir-se en el paradigma de la cultura del poble. I no hi ha moltes maneres. En un moment de tanta generalització, no està de més concretar que un museu local, o ecomuseu, per exemple, no funcionarà mai si no és dissenyat, conduït i avaluat/millorat per la major part si no tota, la ciutadania possible. Ja no és suficient amb les associacions. Els pobles tenen estudiants, jubilats, persones amb coneixements i records orals i escrits importants que es perden per no pertànyer a les classes reconegudes als municipis, aquelles famílies distingides que eclipsen a tota la resta (gran percentatge del total) de records comunitaris dignes i de valor en augment amb l'oblit.
El futur dels museus a nivell local és, com a mínim, incert. I ho argumentaré des de 3 punts de vista.
El primer és la crisi econòmica. Aquesta no és una crisi que afecte de manera igualitària a tots els departaments municipals. Tot el contrari, i pels orígens neoliberals i especulatius d'aquesta crisi (que ara no cal desenvolupar), les àrees en que més s'aprofita per reduir despesa són entre d'altres, cultura. I amb ella, cauen les inversions de futur de museus. Dit en frases d'algú del carrer, no estem per a museus. Dit amb seny, ara és, més que mai, quanta més inversió en cultura necessitem. Però això és una altra qüestió.
El segon és que ja fem tard. Els serveis més bàsics culturalment parlant dels municipis, fa anys que no reben, al País Valencià en especial, les inversions adeqüades per a sostenir-los dignament, i menys per a millorar-los. En la mateixa direcció, la creació de nous espais, com els ecomuseus o els museus locals, serà pràctiment impossible en molts municipis la pròxima dècada. Bàsicament, pel dèficit històric.
El tercer és la manca de referents. La nostra comunitat viu aïllada, malgrat els grans intents de comunicació amb Madrid amb el famós AVE, de realitats pròximes culturalment. L'esquena a Catalunya d'anys ençà ens distancia molt de l'únic veí pròxim que s'assembla en tipologia i devenir folclòric, i per tant, mirall on veure'ns reflectits. Tothom necessita referents, i germans grans per posar en marxa projectes d'envergadura, i ací, més enllà de fets puntuals, ens costarà molt construir contra corrent i d'esquenes a aquests referents.
Però aquestes 3 qüestions no han de desviar l'atenció del que realment importa. Perquè finalment, si es salvaren, i es promoguera la cultura de museu local amb recursos adequats, hi hauria altres reptes que assolir, aquest cop no tant exògens.
Amb tot això, és indiscutible que el futur dels museus als municipis ha d'enfrontar-se a alguns handicaps de model o sistèmics, que no tinguts en compte, farien caure aquests museus en la inèrcia d'un model de museu que a les dues lectures bategen, suaument, de caduc. Aquests reptes són, fonamentalment vuit:
- Eliminar les barreres que separen a la ciutadania dels museus. Trencar tots aquells models de gestió obsolets jeràrquics, i que no tenen en compte a ningú més que als tècnics. Els grups de discussió i/o d'assessors són un bon suggeriment, per a començar.
- Optimitzar els recursos. Apostar més pel capital humà i menys per la disponibilitat de diners efectius per a plenar calendari. La figura del programador cultural és important, però la del dinamitzador cultural ho és molt més, en termes de 4 a 1, diria jo, si em tocara mullar-me. La cultura d'un poble està a la seva gent, i això no necessàriament s'extrau, cataloga, documenta i comparteix amb diners. Un equip gran i diversificat de treballadors fa de qualsevol museu local una joia digna de llibre. La figura del dinamitzador, ha d'aproximar-se per altra banda, a la del dinamitzador-actor que narra històries (Carme Prats).
- Tractar la cultura i el coneixement com una cosa pròxima, palpable, que sobrepassa les vitrines i el més important, que canvia contínuament. Cal establir a l'imaginari col·lectiu la idea que el que dignifica al poble és l'assumpció constant de noves tradicions, folklores i motius simbòlics, i no l'aferrar-se a les de sempre, caduques i buides de contingut.
- L'ús de noves tecnologies no és tindre una web. La web 2.0 permet interacció amb el públic. Cal explotar al màxim aquesta via de participació, per l'ampliació d'horari que suposa. Cal estar contínuament al dia en això.
- Una programació tallerística atractiva i enllaçada amb les escoles, decidida en comissions pedagògiques locals.
- Donar protagonisme a la família en les programacions.
- Incloure, estratègicament, un expert/a en màrqueting i publicitat pública. Els serveis públics que han d'arribar a la gent tenen grans deficiències en el que a estratègies de difusió es tracta. Fer màrqueting no és fer cartells publicitaris. Necessitem les estratègies de les multinacionals, reconvertides al llenguatge del poble.
- Localitzar els objectes singulars, i aconseguir-los. A través de l'objecte la gent veu coses. Un museu local pot contar moltes històries a través d'objectes locals.
Trenquem les vitrines. Botem-nos les normes per un moment i trenquem les vitrines, com els xiquets. Els museus no són ja, com es parla als documents de referència, simples escaparates de curiositats i grans obres. En eixe sentit, trenquem tot el vidre que protegeix i fa estàtic el coneixement que mostrem. Molt del coneixement no pot posar-se a la vista en una vitrina, perquè va més enllà, no hi cap, literalment i metafòricament. Els museus locals han de ser un espai per a l'avia d'eixa jove que conta la història que només ella recorda, aquell llibre que un veí començà a escriure i mai acabà, els nous creadors al poble, que encara no s'han fet famosos, però són creadors. Tot això que no cap a les vitrines.
autonomia
I si la qüestió és que és difícil establir la línia entre si fa conservació patrimonial Port Aventura, igual com ho fa el museu del Louvre (amb totes les carències d'enfocament que l'autor li troba), jo crec que mai sabrem fer les coses bé. En alguns casos és necessari ser integrista, tindre les coses clares. I sincerament, per a mi, Port Aventura, no fa res de res de promoció cultural. És com dir que per menjant-te un gelat estàs aprenent física de fluïts (disculpes per l'exemple improvisat). Què accidentalment, o estèticament, s'usen figures històriques, d'altra banda altament clitxades, no suposa un aprenentatge integral respecte al patrimoni.
Altra cosa és que el món en que vivim impossibilita la gestió i revitalització del patrimoni amb una visió excloent del món econòmic i del sistema del capital. Envers això, té raó: cal flexibilitzar conceptes, idees, transformacions.
Els canvis de visió són sempre positius. Per altra banda, la inclusió de la societat civil en la reconversió del patrimoni present i futur, sempre serà un punt fort per a que les coses funcionen.
Per altra banda, és interessant la visió del patrimoni futur, doncs obre ventalls de transformació en la cultura de les costums, però també ho fa en un aspecte més important encara, en la visió ideològica de les tradicions. Hi ha molts exemples de festes, la majoria, que tenen un origen pagà, i tenen tot el sentit que tenen precisament en la fidelitat a aquestos orígens. Però des de les visions estatalitzadores de Bismark (aquest que plantejà que per tindre el poder com a estat sobre la forta organització sindical obrera a Europa calia usurpar-li el poder sobre la gestió del sistema sanitari i de protecció social de pensions que havien creat) sembla que res no tinga sentit o assolisca el seu clímax, si abans no és estatalitzat a mode de senyal dignificadora.
Estos dies, els joves de Benicàssim, associats en dos col·lectius han celebrat la festa dels fanals, amb la intenció de, mentre els nadals engalanen el carrer del poble, reivindicar la contaminació lumínica sota el lema “volem veure les estreles”. La festa culmina dijous amb una xocolatada i concert a una plaça del poble. Jo m'esforçaria per que açò formara part de la cultura popular. Aquesta és la visió pagana, sempre contestatària, que dona sentit des de sempre a les festes. Celebrar coses amb un sentit, amb visió de canvi. No perquè si. No folklore de morts vivents, sinó cultura viva i canviant.
L'objectiu de les noves tradicions i costums que les animadors socioculturals em de fomentar han d'anar en la direcció de fer que es sostinguen per si mateixes, donant-los autonomia.
Sobre el municipi cultural: visions
La visió del Benicàssim cultural, el poble amb qui mantinc més estreta relació i conec la realitat cultural millor, és determinada i poc àmplia. La conservació del patrimoni no és molt adequada. "El castell de Montornés caurà en dos anys" (afirmació extreta d'un estudi d'alumnes de l'IES de Benicàssim 2009, dipositat a Conselleria); la plaça de la Constitució (just front al teatre municipal) manté segons testimonis orals de treballs d'assignatures dels mateixos alumnes vestigis, records a la consciència col·lectiva de l'antiga defensa front a bombardejos subterrània; la Casa Abadia és recordada per ser la seu del govern republicà que repartia menjar a les famílies desafavorides. El desconeixement de la població general d'aquests tres exemples té una explicació.
La visió del Benicàssim turístic promoguda a l'exterior amb grans inversions (400.000 euros oficialment el 2009) no és en sí negativa. Son negatius els dos items que paguem per a que s'associe al nostre poble: SOL i PLATJA. No existeix un plà estratègic de cultura, no pels tècnics, sinó per la impossiblitat de finançar-lo (només amb poc més de 200.000 euros, la meitat del que costa l'anterior). Això sí, culturalment hi ha moltes coses fetes, tot i que inconnexes.
Aquest "pensar abans en els de fora que en els de casa" ha convertit també durant dècades a la població de Benicàssim, en poc interessada en el consum de la cultura. Quasi la majoria dels consumidors de serveis públics culturals son d'altres municipis o ciutadans de Benicàssim que no s'han fidelitzat per la intermitència dels serveis. I la promoció turística d'un Benicàssim poc cultural no ajuda.
Això si, alhora de dissenyar i finançar aquest Pla Estratègic de Cultura no tindria trellat fer-lo a banda d'aquest Plà de Turisme. De la mateixa manera, BENICÀSSIM CIUTAT EDUCADORA que s'inicia ara al consistori, no tindrà futur si no s'integra en aquesta promoció de la visió exterior de Benicàssim de sol i platja.
Els retalls de pressupost que ha rebut cultura no permeten tantes obres teatrals com abans. Tot i això encara és possible dur obres de nivell internacional com LE BOUSTROPHEDON, que tingué una assistència de menys de 90 persones. En contraposició, la programació coordinada a nivell provincial del RECLAM 2010, a l'actuació de clausura, La Carta de Paolo Nani, tingué aforament complet. Això demostra que la difusió coordinada optimitza recursos, i afavoreix segons les xifres que els joves dle poble desplaçats a la universitat de la capital tornen a consumir cultura al seu poble a través de difusions rebudes curiosament fora. La programació del teatre té una qualitat excepcional en quant a versions de pel·lícules en versió original. Manca, no obstant, que la subtitolació siga prioritàriament en valencià i no en castellà, com ara.
El recolzament a a creadors semiprofessionals és escàs (Raúl Ariza, escriptor jove, Rebollida, escultor) i es limita a que aquests autors disposen els seus contactes a l'ajuntament per a poder presentar les obres al poble. Però el recolzament i el disseny previ de tot açò és impossible per manca de finançament i descoordinacions del departament de cultura.
L'IES del poble té una programació anual molt potent a la que acudeixen escriptors de gran calat nacional. La disposició de la direcció del centre a obrir-les al públic, xoca amb la manca de disponibilitat d'un espai polifuncional al poble que acolleixi a la població que no és estudiant.
La visió dels mitjans de comunicació, m'agrada tot i que la trobe complicada. Partim de realitats culturals que ja estan organitzades abans del disseny del pla municipal, i en molts casos, amb situacions viciades difícils de trencar. La Televisió de Benicàssim, per exemple és d'iniciativa privada i la seva capacitat de promoció cultural, deixa molt que dessitjar. Més enllà de la retransmissió dels llargs plenaris municipals. Per altra banda, l'intent de controlar un mitjà de ràdio creat per joves per part d'un govern de fa 6 anys, ha fet que la ràdio jove de la Casa de Joventut no puga tindre emisió en FM per por al control polític i la manca de recolzament per aconseguir la llicència de freqüència. En tercer lloc, el control dels mitjans de comunicació locals pel departament de cultura a Benicàssim seria molt necessari. El CRÒNICA DE BENICÀSSIM és ara mateix un pamflet polític que només fa notes de premsa d'autobombo. El seu control pel gabinet de premsa fa que sigui així. Defense doncs, aquesta posició.
La construcció de noves costums no està fent-se en absolut, ni conscient ni insconscient. Però es sosté, en canvi, tradicions com la COQUETA, amb diners públics, quan fa anys que sabem tots que només és un mecanisme d'èlit de families locals que no interessa a ningú.
Per últim, i per rematar al voltant de la visió lúdica de la cultura que planteja l'autor, diré que mai he sigut partidari de les cultures de masses i que aquesta visió lúdica en molts casos desvirtua totalment l'origen del consum cultural. La programació d'òpera a Benicàssim té uns preus inaccessibles, però l'enfocament d'aquesta activitat mai interessarà a la població si no és obert i específic per a xiquets, i tots els públics. Els recitals poètics continuaran sent el que són, i l'enfocament lúdic ajuda a augmentar l'ús i disfrute de més gent, però no ha d'interferir mai en la indisiosincràsia del procés de creació i consum cultural.
Anàlisi d'una entitat pública
Institució pública: L'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Benicàssim
Benicàssim és un municipi mitjà, d'uns 19000 habitants censats.
El seu pressupost anual és d'uns 23 milions d'euros.
L'Ajuntament té una regidoria específica de cultura.
En aquesta àrea treballen dos tècnics gestors culturals de categoria alta, que dissenyen per separat dues línies: La part de promoció cultural al teatre municipal i altres espais, i la gestió de la Casa de la cultura, biblioteca municipal i biblioteques del mar i escoles municipals.
A Benicàssim no s'ha creat cap organisme autònom per a la gestió de la cultura municipal per les limitacions del pressupost, però la informació facilitada pels tècnics de Cultura Jose Antonio Portillo i Alfonso Ribes és que és una proposta que està en calaix des de fa algun temps per a quan el municipi aconseguisca l'augment pressupostari associat al pas dels 20.000 habitants.
El departament té quatre seccions:
- Casa de cultura
- Biblioteca
- Arxiu
- Teatre
- Difusió i foment d'activitats d'interés cultural.
- Protecció del patrimoni historicoartístic i del patrimoni documental.
- Coordinació i assessorament a la Regidoria de Cultura.
- Contribució al sosteniment d'associacions i institucions que desenvolupen l'activitat en la ciutat i complementen l'oferta cultural.
- Direcció, coordinació i supervisió de les distintes unitats que conformen el departament.
- Gestió de les activitats i institucions culturals.
ACTIVITATS QUE DUU ENDAVANT:
A banda de la gestió d'espais, hi ha la programació de foment de la lectura, organitzada per la Rodamón, una animadora molt coneguda a Castelló. Amb xiquets de 4 anys i endavant.
Premi literatura de viatges (consultar més ací)
Programació del teatre municipal (ara acaba la programació del Reclam, de la que participa des de fa anys).
Anàlisi d'una entitat del tercer sector
Entitat del tercer sector: La Fundación Contemporanea.
Es tracta d'una organització sense ànim de lucre ubicada en Madrid. El seu patrimoni està afectat de manera duradora al fins d'interés general, els següents, entre d'altres:
a) Promoure la creació contemporània donant suport l'actuació lliure, rigorosa i profunda de tots quants participen en la cultura del nostre temps.
b) Donar suport als creadors dels diferents camps de la cultura, posant especial èmfasi a impulsar i donar a conèixer en treball dels nous talents i a crear línies de treball transversals entre els diferents camps de la creació.
c) Establir relacions dels creadors espanyols i internacionals, que serveixin per a enriquir el seu mutu treball i millorar el seu coneixement.
d) Difondre la nova cultura, facilitant l'accés públic, per part dels ciutadans, a un dels nostres
grans béns col·lectius del nostre temps, guanyant nous públics per a la cultura.
i) Crear els canals de comunicació adequats perquè els nous creadors i els nous públics es trobin
f) Establir acords de col·laboració amb administracions, institucions, fundacions, obres socials, centres d'activitat cultural i empreses, promovent una filosofia col·lectiva de responsabilitat i compromís amb el nostre temps.
g) Impulsar el paper de la societat civil en la promoció de la cultura contemporània.
h) Contribuir a la consolidació del sector professional de la gestió de projectes culturals en les seves diferents facetes.
i) Fomentar en interès i el suport econòmic de particulars, administracions i institucions públiques i empreses privades per a la realització d'activitats que contribueixin a les seves fins.
j) Realitzar totes aquelles accions culturals que serveixin per a la difusió de la cultura espanyola, dintre i fora de les seves fronteres.
ACTIVITATS:
“Encuentros profesionales de gestión cultural pública”, en Madrid el 27-28 gener de 2010. (http://www.fundacioncontemporanea.com/?sec=14)
“Consulta o baròmetre de l'observatori de cultura” (consulta estudi ací)
COM S'ORGANITZA
Totes les Fundacions tenen una peculiaritat que estabilitza a l'extrem la seva existència i funcionament. Es tracta de la seva Junta de Patrons, que es fixa, i no sotmesa canvis de càrrecs votats per socis, com a les associacions:
Junta de Patrons de Fundación Contemporánea:
President
Alberto Anaut
Vicepresident
Alberto Fesser
Secretari
Álvaro Matías
Vocals
Agustín García
Claude Bussac
Efraín Bernal
Sobre la informació dels voluntaris i els professionals, no he pogut aconseguir aquesta informació.
(estic a l'espera de resposta per mail de l'entitat, inclouré la info si m'arriba abans de l'acabament del termini d'entrega ampliat).
Anàlisi d'una entitat privada
Empresa privada: La empresa ITD (innovació, transferència i desenvolupament).
L'empresa ITD (http://www.e-itd.com) es dedica a impulsar i desenvolupar projectes, procesos i conceptes innovadors que afavorisquen la transferència de coneixement, el desenvolupament cultural, la inclusió social i el seu impacte territorial.
La seva forma jurídica és una empresa privada, i per la tipologia dels seus projectes presta serveis específics principalment a administracions públiques com ajuntaments. Ofereix consultoria sobre temes culturals, programes de formació i gestió de projectes d'àmbit internàcional.
Són una empresa que intenta innovar en el disseny i desenvolupament de projectes on s'interrelacionen la cultura, la inclusió social, el món digital, el coneixement i l'experiència.
Algunes de activitats que desenvolupa són:
FORMACIÓN DE AGENTES DE EMPLEO, Encuentro Estatal de Asociaciones de Mujeres en Barrios en Tranformación Urbanística y/o social, Leonardo City Net, E-Learning e Inclusion Social,
Guia de Bienvenida a Terrassa, Intercultural Training, La Administración Local y la Inclusión Social
Consultoria i Assessorament
• Dissenyen i conceptualitzen projectes culturals, socials i territorials:
• Fan Plans estratègics:
• Gestionen projectes i fan el seu seguiment tècnic, jurídic, administratiu i financer:
•Dissenyen i implementen serveis per a la ciutadania:
• Dissenyen estratègies de finançament:
• Detecten necessitats formatives:
Formació
• Organitzen continguts en cursos, conferències, jornades, màsters,...:Desarrollo Cultural Comunitario. Tarragona. 2007-2008
Curso de elearning: Cultura, Patrimonio, Turismo y Deporte trabajando en red. 2010
• Desenvolupen projectes pilot:
La Unió Europea i la iniciativa “Capital Europea de la Cultura”
Aquesta iniciativa es va crear el 13 de juny de 1985.
Sintèticament, a través d'aquest projecte la Unió Europea ofereix la possibilitat a les ciutats europees de presentar un programa cultural de manifestació pública rellevant i impacte internacional.
Es vol promoure el coneixement mutu entre els ciutadans d'Europa i destacar la diversitat i aspectes comuns de les cultures Europees.
S'ha dut endavant durant més de vint anys, i les ciutats que ja han sigut Capital Europea de la Cultura, han obtingut grans rèdits mediàtics i de desenvolupament cultural.
L'últim any han revisat el procediment de selecció de candidatures, per a millorar-lo.
El procés per a obtindre el títol de Capital Europea de la Cultura té quatre fases:
* Presentació de candidatures: es demana 6 anys abans.
* Preselecció: un Comitè de 13 experts (7 anomenats pels òrgans de la Unió i 6 per cada Estat Membre) restringeix una llista 5 anys abans.
* Selecció final: En 9 mesos es decideix amb informacions detallades quina serà la ciutat triada.
* Designació: 4 anys abans de la data de la Capitalitat, es fa públic el nomenament.
Han sigut nomenades fins a la data, 32 ciutats europees.
Salamanca va ser l'última ciutat espanyola, a l'any 2002. Madrid ho va ser el 1992 i Santiago de Compostela el 2000.
A títol d'informació actualitzada, a començaments d'octubre es va fer pública la candidatura de 2016 d'algunes ciutats espanyoles a Capital Europea de la Cultura (notícia a El País): Burgos, Donòstia, Còrdova, Les Palmes de Gran Canària, Segòvia i Saragossa.
Cal nomenar també que aquesta iniciativa ha afavorit la creació d'una Associació de Ciutats Candidates a la Capitalitat Europea de la Cultura (http://www.candidatecities.com)
La UNESCO i el seu “Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament”
Es tracta d'una activitat que es celebra el dia 21 de maig de cada any. El 2010 ha sigut la 9a edició, des de la decisió inicial a la Conferència General a París el 2 de novembre de 2001.
Tal i com resa la informació bàsica de la web, “El dia ofereix una oportunitat per aprofundir les nostres reflexions sobre els valors de la diversitat cultural, per aprendre a viure millor junts”.
Són els Estats Membres i la societat civil qui, segons l'enfocament d'aquesta activitat, han de concretar la celebració d'aquest dia associant al major número de col·laboradors i actors.
El context de la decisió de celebrar aquest dia conjunt té un simbolisme especial, després dels recents fets de l'11 de setembre de 2001.
Sobre aquesta activitat, en aquella conferència es va pactar una declaració sobre la diversitat cultural que consta de 12 articles al voltant de les següents idees generals:
- Identitat, diversitat i pluralisme.
- Diversitat cultural i drets humans.
- Diversitat cultural i creativitat.
- Diversitat cultural i solidaritat internacional.
El mar de fons dels esdeveniments de l'11 de setembre a les torres bessones generaren un document compacte i unitari entre tots els membres què, tot i quedar en lo teòric i el plànol de les declaracions d'intencions, senta les basses d'una ideologia clara en matèria d'identitat cultural. Es probable que sense aquest context, certs punts del pla d'acció d'aquesta declaració, mai hagueren estat tan posicionats com aquestos dos:
- Fomentar la diversitat lingüística – respectant la llengua materna – en tots els nivells de l'educació, on es vulga que siga possible, i estimular l'aprenentatge del plurilingüisme des de la més primerenca edat.
- L'alentament d'aquesta diversitat cultural i lingüística a l'entorn educatiu de tots els països.
Sobre l'activitat concreta, els últims 3 anys es celebra aquest DIA MUNDIAL amb un FESTIVAL INTERNACIONAL DE LA DIVERSITAT. El darrer Festival ha sigut del 17 al 27 de maig de 2010.
L'objectiu d'aquest Festival no és valoritzar diferències sinó crear l'ocasió d'entendre com participa la identitat de cadascú en la de tots.
Concretament, accions teatrals, conferències, concerts musicals, trobada de grups culturals, exposicions, tallers, celebrats a Cuba i altres llocs d'Amèrica llatina i el Carib, la Xina (Pekín, Canton i Shenzhen), a Itàlia, Marroc, Quebec, i altres.
Assaig sobre la política cultural
El concepte de Política Cultural ha de ser ben conegut i manejat pel món de l'animació sociocultural. Evidentment no és des de l'asc d'on es construeixen les grans polítiques culturals. L'animació sociocultural es fonamenta més bé en tres pilars bàsics: l'educació al temps lliure, la creació cultural i la participació social i ciutadana. És per tant eixa vesant de creació de cultura des de les bases socials (no entesa només com al consum de grans events sinó com a la construcció d'una cultura pròpia a través del treball en grups per interessos afins) lligada a la intenció de “canviar les coses” des de la participació social, la que relaciona alguns punts clau d'aquest text amb l'asc per a la que ens preparem. Una de les coses principals que li trobe al text és que només parla de cultura entesa com a “la gran cultura”: obres d'art, cinema, industries de producció. Trobe que ocultament i cap al final també inclou la manera en que s'entén la cultura des de la visió de l'asc: eixa cultura que pot crear-se des de baix, en cada poble, en cada barri, amb un grup de joves o d'adults, o d'infants, a un esplai o a un centre cívic, quan els majors del centre fan una obra de teatre, o quan els joves de la Casa de Joventut del barri organitzen un sopar solidari amb concerts, i toquen ells mateixos. Aquesta és la cultura que democratitza la base social, fa més lliure a la gent i la fa pensar, a més de dotar-la de capacitat per organitzar-se. Però ja dic que al final del text, trobe que s'engloba, almenys de manera tàcita.
Tot i que l'autor a grans trets té una visió crítica de com fan cultura (o millor, com destrueixen cultura) els sectors liberals de l'stablishment, trobe que, al final, la seva visió de política cultural és reduccionista. Açò pot deure's a que les polítiques culturals són un fet relativament novedós a Europa; i Espanya, especialment, es veié afectada negativament per la parada hivernal de la dictadura, en que les polítiques culturals foren les d'un règim totalitari, que impulsava la propaganda i el no pensament. Matissaria el concepte de política cultural de l'autor, no per erroni, sinó per incomplet, i diria que no m'agrada la visió de fer des de l'Estat una Política Cultural de les grans opcions i finalitats culturals, per a mi no respecta el principi de no centralisme, i fins i tot pot acabar sent elitista. Crec que les Polítiques Culturals també han d'anar encaminades cap a les visions de l'animació sociocultural (treball de la creació cultural directament amb les bases socials) i no només amb el món del “consum de cultura” (ves a una fira, escolta un concert, visita un museu, ves al teatre,...).
Per exemple, des de la visió de l'animació sociocultural, un programa cultural nocturn s'entén millor de la següent manera: l'organitzaria un equip d'animadors juvenils, un o dos, junt a un grup de joves del municipi preparats per a liderar grups petits. Calendaritzaria les activitats proposades per l'equip de monitors amb ells. Aquests monitors, si es remuneren, tindríem una doble acció si el projecte consolida, en allò referent a ocupació juvenil. Però una de les idees principals seria que qui organitzara aquest programa cultural nocturn no foren només joves solts, sinó gent, jove o no, que represente col·lectius i associacions locals. Els diners que cobraren tindrien la doble opció doncs de cobrir culturalment unes nits de l'hivern, i de finançar l'acció cultural d'uns grups de gent que repercutirien en el poble. Això és rentabilitat. I això les grans Polítiques Culturals, en molts casos ho silencien, i en molts altres no només no ho afavoreixen, sinó que més bé ho impossibiliten.
Les posicions neoliberals són fermes en una qüestió, la fi de la història (referència al final de les ideologies després de la II Guerra Mundial) que fotografia Fukuyama (1992) ha convertit en figures fràgils i de vidre totes aquelles intencions dels estats moderns per crear direcció a les polítiques culturals, per afavorir l'organització comunitària i creació d'identitats a través de la construcció o el consum de cultura per totes i tots. Mentre el pensament liberal no assumisca també els seus errors i avance en decidir que finalment, sí hi ha coses que un estat ha de dirigir, les nostres societats no escaparan a les bandades dels mercats, en allò cultural tampoc. Dic això agrament, doncs tinc assumidíssim que l'status quo difícilment deixe d'estar ocupat per liberals, atès que els principals partits polítics ho són. Almenys, doncs, que progressen els conservadors.La posició més defensada per aquestos, que el mercat ho regula tot, ha sigut desmentida en cícliques ocasions de crisi els darrers quaranta anys des de que Reagan i Tatcher proclamaren el control estatal com el causant de tots els mals a la nostra societat. La mà invisible d'Adam Smith té tendinitis, està major, i ja no és capaç de reubicar a les oligarquies i els monopolis de forma justa per a la societat. La cultura no pot estar en mans malaltes, que no puguen assegurar el seu sosteniment i avanç per a fer d'aquesta societat un lloc més lliure, igualitari i ple d'oportunitats per a tothom.
Cultura, que és?
La diversitat cultural és un dels principals patrimonis de la humanitat i com a tal ha de ser protegida i valorada. La globalització, a través de les seves manifestacions diverses, ens ha acostat a la diversitat, tant en els aspectes positius, com en els que poden generar conflictes culturals. A través de l'educació s'ha d'aprendre a respectar l'Altre, a reconèixer les identitats múltiples i la riquesa de la diversitat lingüística.
Benvinguts a cohets de paper
Un xiquet escriu paraules soltes a un paper, fa un avió i, després de tirar alé a la punta com al verdader professional dels avions que és, el llança per la finestra per veure on arriba.
L'avió es dirigeix directament, sense preludis, al cap descobert de cabell de l'octogenari del banquet; el xiquet s'estora, preocupat, i es mig oculta darrere de la cortina. Però no pot evitar traure un ull per veure el desenllaç.
De sobte, a l'últim instant, l'avió de paper es converteix en un cohet de paper, que puja puja i puja fins perdre'l de vista, amb un cel rabiosament blau de fons.
La cara del xiquet és un poema.
La teva, que observes encuriosit, també.
El blog cohets de paper és un blog, com deiem, de cultura. Però és més que això. És un blog amb l'ambició de ser-ne un més d'entre molts. Però nosaltres viatjarem en cohet. Aproparem la lluna a tots aquells que mitjançant la creació que se'ls ocorre mentre estan en ella, fan de la cultura quelcom amb sentit.
Salutacions i benvinguts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)